La mujer escribe y eso es lo que importa










8 de marzo de 2017

Felícia Fuster, 4 poemas 4 (+1)


Fotografía de Christina Hope




NUNCA

No tengo reloj ni destino. 
Tengo frío; en mi maceta helada  
no crece palabra alguna para abrigarme, 
solo el gran desierto de los telegramas mudos  
de los augures o de los náufragos.
(...)

(fragmento)

MAI

No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
del àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m'inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
a peu.
avar com l'heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm
i digue'm què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se'm desfulla.
La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s'enterra.
Mai.

(de Aquelles cordes del vent, Proa, Barcelona, 1987)



Fotografía de Christina Hope



SÓLO

                                          Es tiempo de arena
Es el tiempo del silencio del caracol de mar
                    que parece que avanzando hable
                                          el lenguaje insonoro
                                                de los fantasmas

                                        Sólo mirando atrás
                                        le sabré responder preguntas bárbaras
                                        con el índice trémulo y un gañido
                                        de claridad       adentrándome
                                        piedra de luz       en la 
                                        perplejidad móvil
                                        del agua

(Traducción de Anna Rossell)




NOMÉS

                                      És temps de sorra
És el temps del silenci del cargol marí
        que sembla que enraoni avançant
                                  el llenguatge insonor
                                              dels fantasmes

                                       Només mirant enrere
                                       li sabré contestar preguntes bàrbares
                                       amb l'índex trèmol i un rogall
                                       claror          endintsant-me
                                       pedra de llum      en la
                                       perplexitat mòbil
                                       de l'aigua

(de De riu desfet y en Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010, p.272)



Fotografía de Christina Hope

IX

Este desasosiego mío
hoy no proviene ni de Amigo ni

Proviene de esta extraña polución
de las palabras sin altura
del morir no asumido
sin un perfume de cantos ni cirios ni plegarias
Se nos clavaron los dientes
en los techos
que sólo saben caer
en la negrura que nos filtra
la memoria
y nos oprime con esqueletos      el chorro del corazón
la vida deseada

Proviene de este todo-el-mundo obseso
por tatuar la tierra
las montañas de los cuerpos
con el índice inflexible
de las balas

(Traducción de Anna Rossell)


IX

Aquest desfici
avui no em ve ni d'Amic ni

Em ve d'aquesta estranya pol·lució
de les paraules sense alçada
del morir no assumit
sense un perfum de cants ni ciris ni pregàries
Se'ns han clavat les dents
als sostres
que només saben caure
a la negror que ens filtra
la memòria
i ens oprimeix amb esquelets      el raig del cor
la vida desitjada

Em ve d'aquest tothom enderiat
per tatuar la terra
les muntanyes dels cossos
amb l'índex inflexible
de les bales

(dVersió originalValència, Germania, 1996
y en Obra poética, Proa, Barcelona, 2010)





Fotografía de Christina Hope




POCO

Que poca cosa
es todo. Y yo quisiera
ser mar, darte,
piñón maduro, la vida,
en mi cáscara.

(Traducción de Anna Rossell)



POC

Que poca cosa
és tot. I jo voldria
ser mar, donar-te,
pinyó madur, la vida,
en la meva clofolla.

(de Estais, y en Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010)




FELÍCIA DIXIT


A veces, la vida te envía una ventolera que te deja 
fuera del camino; y así me pasó a mí, 
el viento me sacó del camino que llevaba y me apartó de todo





Felícia Fuster
(Barceloneta, España, 1921-2012)
POETA/TRADUCTORA/NARRADORA/PINTORA
su web: FUNDACIÓ FELÍCIA FUSTER

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...